Els conflictes de jurisdicció constitueixen una institució extraordinària i poc freqüent en la pràctica forense. Es produeixen quan sorgeix una discrepància formal entre un òrgan jurisdiccional i una Administració pública sobre qui és competent per conèixer d’una determinada actuació, habitualment en l’àmbit executiu.
D’acord amb l’article 38 de la Llei orgànica del poder judicial i amb la Llei orgànica 2/1987, de 18 de maig, de conflictes jurisdiccionals, aquests conflictes són resolts pel Tribunal de Conflictes de Jurisdicció, òrgan col·legiat presidit pel president o presidenta del Tribunal Suprem i integrat per magistrats del Tribunal Suprem i consellers d’Estat.
La funció del Tribunal de Conflictes de Jurisdicció no és revisar el fons de l’actuació administrativa o judicial, sinó delimitar l’àmbit legítim d’exercici de les respectives potestats, en un equilibri especialment delicat entre el principi de reserva de jurisdicció, reconegut als articles 24 i 117.3 de la Constitució espanyola, i la potestat d’autotutela de l’Administració, prevista a l’article 103 del mateix text constitucional.
Aquest caràcter excepcional s’accentua encara més quan el conflicte es projecta sobre l’àmbit concursal, tradicionalment caracteritzat per la jurisdicció exclusiva i excloent del jutge del concurs. Precisament per això resulta especialment rellevant la Sentència del Tribunal de Conflictes de Jurisdicció núm. 1/2025, de 29 d’octubre, dictada en un conflicte entre el Jutjat Mercantil núm. 2 de Madrid i l’Agència Estatal de l’Administració Tributària.
La qüestió controvertida era determinar si, aprovat judicialment un conveni concursal, amb els efectes previstos a l’article 133.2 de la Llei concursal (actual article 394.1 del Text refós de la Llei concursal), i trobant-se aquest en fase de modificació conforme a l’article 3 de la Llei 3/2020 i a l’article 401 bis del Text refós de la Llei concursal, l’Administració tributària podia mantenir i executar embargaments administratius sobre béns del deutor corresponents a crèdits tributaris qualificats com a privilegiats i no subjectes al conveni.
El Tribunal resol el conflicte a favor de l’Administració i fixa una doctrina clara: l’aprovació ferma del conveni comporta el cessament de tots els efectes de la declaració de concurs, inclosa la prohibició d’execucions singulars prevista a l’article 55 de la Llei concursal (actual article 142 del Text refós). La sol·licitud de modificació del conveni no equival a una reapertura del concurs ni reactiva la fase comuna, atès que té un abast estrictament processal i només afecta els creditors vinculats pel conveni.
En conseqüència, els crèdits tributaris qualificats com a privilegiats amb privilegi general, no subjectes al conveni d’acord amb l’article 134.2 de la Llei concursal (actual article 397.1 del Text refós), queden fora de la vis attractiva del jutge del concurs i poden ser executats per via administrativa, fins i tot mentre es tramita la proposta de modificació del conveni.
La resolució aporta seguretat jurídica en confirmar que la modificació del conveni no pot convertir-se en un mecanisme indirecte de paralització de l’execució del crèdit públic privilegiat ni en una via de reactivació automàtica dels efectes propis de la declaració de concurs.
